4/04/2010

Estam tant acostumats a les males notícies que quan es produeixen de bones, aquestes passen poc menys que desapercebudes. Aquests dies hem conegut dues importants bones noves per al nostre territori.

M’estic referint a l’arxiu definitiu del Port Esportiu d'Es Viver per part de l’òrgan corresponent del Govern de les Illes Balears i a la denegació de la construcció del camp de golf de Platja d’en Bossa per l’Ajuntament de S. Josep, si bé és cert que aquesta darrera encara pot ser recorreguda per la promotora. Són dues fites que ens havíem marcat a principi de legislatura i que són el resultat d’una important mobilització social del període anterior. Aquests projectes són, d’alguna manera, els símbols d’un model territorial que rebutjam, aquell que aposta pel consum de territori i la destrucció del litoral i que, amb un clar sentit especulatiu, avantposa els interessos particulars als generals.

Pel que fa al camp de golf de Platja d’en Bossa hem de dir que la satisfacció no serà completa fins que no es produeixi la retirada de les terres expropiades per fer les trinxeres de l’autovia de l’aeroport. És el compromís de la Conselleria d’Obres Públiques i Habitatge del Govern fer-ho abans que acabi la legislatura. No podríem entendre que això no fos així i s’ho recordam dia sí, dia també al Sr. Carbonero. El Conseller és ben conscient  i ens assegura que el complirà. Així mateix, estam esperant els resultats de l’auditoria que sembla està a punt de fer-se pública. Ambdós compromisos són irrenunciables.

No podem estar-nos d’esmentar que les darreres notícies sobre les negociacions de PSOE i PP en matèria territorial estan ennuvolant l’ambient...en parlarem però, avui, permeteu-me celebrar aquestes dues bones notícies.

3/04/2010

El Premi Internacional Jovellanos Resistència i Llibertat està promogut pels Governs d’Astúries i les Illes Balears i comença la seva singladura enguany. Es tracta d’un guardó que vol reconèixer els valors cívics de persones de qualsevol lloc del món que s’hagin distingit per la seva lluita per la llibertat i els drets humans i, de forma especial dels qui, injustament, són o han estat objecte de persecució, pateixen o han patit detencions, condemnes o càstigs pel seu compromís amb la llibertat, la tolerància i la humanitat. Són molts els noms que em venen al cap com a potencials mereixedors d’aquest premi però pensam que l’elecció d’enguany no pot ser més adient.

El Comitè Executiu, encarregat de valorar les candidatures i proposar-ne una, està constituït per José Saramago, Bàrbara Probst Salomon, Federico Mayor Zaragoza, Pedro de Silva Cienfuegos-Jovellanos, Basilio Baltasar Cifre i Carlos Castresana Fernández. La seva tria per unanimitat no ha pogut ser més justa i oportuna: Aminatu Haidar. Reconèixer Aminatu Haidar no és només reconèixer “la seva tenacitat amb la qual ha sabut donar testimoni dels principis que amparen l’exercici de la llibertat i el valor amb què ha resistit les pressions contra la seva legítima voluntat personal” com constata el jurat, és també fer-ho extensiu a la legítima i pacífica causa de tot el poble saharaui.

Dilluns assistiré al lliurament del Premi i dimarts a la Conferència que n’Aminatu impartirà al Parlament amb el títol “La lluita pel respecte als drets humans del poble saharaui”.

Amb aquestes línies vull expressar, una vegada més, la solidaritat amb el poble saharaui i l’admiració per la coherència, perseverança i fortalesa d’aquesta lluitadora per una causa justa.

23/03/2010

Avui hi hagut sessió al Parlament...però l’atenció informativa estava als jutjats de Via Alemanya per les declaracions de l’Expresident Matas, la seva dona, el seu cunyat i el seu suposat testaferro. Al Sr. Matas li imputen la res menyspreable quantitat de nou presumptes delictes: prevaricació, cofet, malversació, apropiació indeguda, falsedat documental, tràfic d’influències, blanqueig de diners, delicte fiscal i electoral.

Avui em demanaven a un mitjà quina opinió em mereixia aquest fet i he contestat que preocupació i, alhora, tranquil.litat.

Preocupació. Perquè estam parlant del què ha estat el màxim representant de les Illes Balears durant 8 anys. Preocupació per la gravetat de les acusacions en què se sumen la malversació de recursos públics, l’enriquiment personal i el finançament irregular del Partit Popular. Preocupació perquè el descrèdit que suposa per a tots els que exercim càrrecs públics i de la política en general és inevitable. Preocupació perquè aquest descrèdit va acompanyat sovint de la progressiva desafecció de la ciutadania respecte a la política i els polítics. Preocupació perquè aquest cas és un dels tants casos de corrupció que sembla està esdevenint la "senya d’identitat" de la política balear per a la desesperació i indignació de la majoria dels polítics honrats i del conjunt de la ciutadania. Cal recordar que fa uns dies passava pels jutjats la que fins fa poc temps era la segona màxima autoritat de les Illes Balears, l’expresidenta del Parlament, la Sra. Munar.

Tranquil.litat. Tranquil.litat perquè la justícia està actuant i esperam que més aviat que tard (això queda en el nivell del desig) es pugui conèixer què va passar i que es castigui amb tot el pes de la llei la comissió dels delictes. Crec que és una aspiració compartida que en cas que es demostrin els delictes, només ens sentirem realment satisfets si “se’ns tornen els diners”.

“Matas és el passat”. Amb aquesta afirmació, els principals dirigents del Partit Popular de les Illes Balears, fan front a la multiimputació de l’expresident. L’argumentari del Partit Popular pretén presentar el cas com un fet aïllat i passat que res té a veure amb el present del Partit. I no deixa de ser una mostra de gran cinisme que ho facin els que encara han de donar comptes al jutjat de tot un seguit de presumptes casos de corrupció  protagonitzats pels qui compartien Govern amb en Matas i que encara són els pesos pesats del Partit. I és que no hem d’oblidar que el cas Matas és l’icona de la forma de fer política del Partit Popular durant un període massa llarg de la nostra història. El President Bauzà pot posar kilòmetres pel mig entre ell i en Matas, anant-se'n a l'Argentina, però molt més haurà de fer per distanciar-se de veres del Partit Popular d'en Matas... voldrà?, podrà?, li deixaran?

Res més lluny de la realitat. Quan estic acabant d’escriure aquestes línies, em trobo damunt la taula una invitació per assistir al lliurament del "Premi Internacional Jovellanos Resistència i Llibertat " (del qual us parlaré pròximament). Al tríptic hi apareix una frase d’en Gaspar Melchor de Jovellanos més que significativa per al tema que ens ocupa i que deixo com a reflexió: “Per a l’home honrat la satisfacció de servir bé és el millor premi”...

14/03/2010

 “PER QUÈ FEIM MEMÒRIA?

Deia Carlos Castilla del Pino que ser recordat és una forma d’existència. Només quan una persona és oblidada pels que la recordaven o quan aquells també s’han mort, es pot dir que deixa d’existir.

La memòria, tant si és individual com si és col•lectiva, és selectiva. Quant a la memòria individual, podríem dir que té un elevat grau d’autonomia pròpia; per raons externes a la nostra voluntat recordam unes coses i no unes altres. No obstant això, la memòria col•lectiva té la facultat que es pot determinar, d’acord amb uns valors que consideram positius per a la nostra convivència i acceptats per la majoria de la societat. No cal reflexionar molt sobre quins haurien de ser aquests valors. La nostra Constitució, al seu article primer, diu que els principis que regulen la nostra convivència són la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. En conseqüència, la memòria col•lectiva hauria de recordar i homenatjar aquelles persones, llocs i períodes que s’han significat amb la lluita per aquests valors i no aquells que es varen significar per eradicar-los.

Quant a la memòria històrica, com que la Dictadura franquista va ser tan llarga, molts que la varen patir, i fins i tot fills o nets, varen morir sense transmetre’ns la seua memòria perquè estaven obligats al silenci. La Dictadura es va encarregar de construir una memòria que presentava la Segona República com una època de violència i caos, i el colp d’estat i la Guerra Civil com un plebiscit armat i una croada salvadora. Només es varen recordar i homenatjar els “caídos por España”, que van ser objecte de més de 800 disposicions per part del dictador que els atorgaven condecoracions, pagues o privilegis laborals. Amb el retorn a la democràcia es construeix una versió equidistant entre ambdós bàndols de la guerra, basada en l’amnèsia com a forma de construir la concòrdia i condemnant novament a l’oblit totes aquelles persones que havien lluitat per la llibertat, la justícia i la democràcia. El resultat, com diu Carme Molinero, és que “la falsa memòria recreada pel franquisme no s’ha vist contrarestada institucionalment amb una nova política de la memòria sustentada en referents democràtics passats i presents”.

Actualment el moviment anomenat revisionista torna a culpabilitzar la Segona República i els seus problemes del seu tràgic final. És un moviment totalment desacreditat per la majoria d’historiadors de corrents ben diferents, des del desaparegut Xavier Tusell fins a Ricard Vinyes o Julián Casanova. No és casual que aquest moviment revisionista hagi sorgit els anys noranta, justament quan neix un fort moviment de recuperació de la memòria històrica, la memòria de la Segona República, la Guerra Civil i el franquisme. És un moviment de néts que pregunten “per què els pares de la Constitució varen deixar el meu avi a una fossa?”

Diu Pierre Vilar que comprendre el passat permet conèixer el present i construir el futur. Cal una política de memòria històrica que recuperi i reivindiqui els eivissencs i formenterers víctimes del colp d’estat, la Guerra i la Dictadura els que varen haver de fugir cap a l’exili; els que varen patir i fins i tot morir als camps d’extermini nazis; que recuperi per a la memòria es Campament de Formentera o que recordi els afusellats a les tàpies del cementeri vell de Vila. Aquestes persones i noms haurien de formar part del nostre paisatge quotidià de carrers i places, i és responsabilitat de les institucions i de la societat civil fer un exercici permanent de difusió i d’explicació dels valors que representen. La retirada de la medalla d’or de la ciutat d’Eivissa a Franco, o aquesta mateixa exposició, són dues passes que van en el camí adequat”.

Amb aquestes paraules,  el President del Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera, Luis Ruiz, explica el perquè de l’Exposició FEIM MEMÒRIA què us recomano vivament.

Des del passat divendres i fins al 28 de març es pot visitar l’Exposició FEIM MEMÒRIA al Centre Cultural S'Alamera, organitzada pel Fòrum per a la Memòria Històrica d’Eivissa i Formentera amb la col.laboració del Consell Insular d’Eivissa. FEIM MEMÒRIA recull la historia de les Pitiüses durant la Segona República, la Guerra Civil i el Franquisme des del punt de vista dels perdedors que és el mateix que dir els oblidats. I ho fa amb la reproducció de documents, fotografies i objectes dels protagonistes.

També s’ha editat un Catàleg de l’Exposició que inclou articles inèdits d’Antonio José Viñarás i Domingo, Neus Escandell Tur, Pere Vilàs Gil, Manuel Santana i Morro, Xicu Lluy i Santiago Colomar Ferrer.

A partir de demà, comença un cicle de documentals, debats i conferències que continuaran fins a finals de la setmana pròxima que us facilito:

Dilluns 15 de març

20:00 Projecció documental ´La memòria esvaïda´ de Xicu Lluy i col•loqui amb el director.

Dimarts 16 de març

20:00 Projecció documental ´Nosaltres, els vençuts´, de Antoni Maria Tomàs Andreu i col.loqui amb el director.

Dimecres  17 de març

20:00 Projecció documental ´El crucero Balears. 1936-1938´, de Lluís Mir.

Divendres  19 de març

20:00 Projecció dels dos capítuls dedicats a Eivissa de la sèrie ´Memòria i oblit d´una guerra´, obra de Cinética Produccions.

Dilluns 22 de març

20:00 Conferència de David Ginard sobre la repressió política a Balears sota el Franquisme (1936-1975).

Dimarts 23 de març

20:00 Projecció del documental ´Aigua clara´, dirigit per Carmelo Convalia i col.loqui amb el director.

Divendres 26 de març

20:00 Projecció del documental ‘La il-lusió atlàntica´, de Xicuy Lluy i col.loqui amb el director.

10/03/2010

Ja començo a acostumar-me...cada vegada que en política passa alguna cosa, la realitat és una i les interpretacions tantes com opinants. Així que vull dir també la meva respecte al què va passar ahir al Parlament.

Els fets. Na Maria Antònia Munar, diputada d'UM i Presidenta del Parlament, dimiteix fa uns dies com a conseqüència de la declaració que va fer en Miquel Nadal implicant-la a l’Operació Maquillatge. La persona que l’hauria de substituir, Mateu Crespí, renuncia. Li pertoca a la següent de la llista electoral d’UM, na Catalina Sureda. Així mateix, el Parlament ha de triar un nou President o Presidenta de la cambra. Ahir na Catalina Sureda va prometre el seu càrrec com a diputada. Es procedeix a l’elecció del nou President o Presidenta. El Grup Parlamentari Popular presenta a Pere Rotger (Vicepresident Segon de la Mesa) i el Grup Parlamentari Socialista a n’Aida Rado (Vipresidenta Primera i des de la dimissió de na M.A. Munar, Presidenta en funcions). Es realitza la votació i n’Aida Rado surt elegida com a Presidenta amb els 30 vots dels diputats/es del Grup Socialista, Bloc per Mallorca-PSM-Verds, UM i ExC en front dels 29 del Grup Popular i el diputat de Formentera (AIPF). A continuació es procedeix a l’elecció de la Vicepresidència Primera i el Grup Socialista proposa a la diputada d’UM, Isabel Alemany, que es votada també per socialistes, uemites i ExC mentre el grup popular vota en blanc. La nova Mesa del Parlament queda constituïda.

Pluralitat de la cambra. A partir d’aquesta realitat, comencen les interpretacions. Simplement, us explicaré perquè com a diputada d’ExC vaig votar aquestes dues diputades com a Presidenta i Vicepresidenta. La Mesa del Parlament, de qualsevol parlament o senat, tendeix a representar en la major mesura possible la pluralitat dels grups parlamentaris que hi ha a la cambra. Al nostre Parlament hi ha 5 grups polítics: Partit Popular (incloc al diputat Pep Mayans perquè, de fet, actua com a un membre més del PP), PSOE, Bloc per Mallorca-PSM-Verds, UM i ExC. La Mesa, abans i després de la votació d’ahir, representa a 4 dels 5 grups. ExC queda fora perquè només que n’hi ha 5 llocs i som els què tenim un nombre menor de diputades (2). Si hagués sortit la proposta del PP només 3 d’aquests 5 grups tindrien presència a la Mesa. Per tant, aquesta és l’opció que millor reflecteix la pluralitat política de la cambra.

Proporcionalitat dels grups de la cambra. En el mateix sentit, la composició de la Mesa ha de plasmar de la millor manera la proporcionalitat dels grups, és a dir, la seva composició numèrica. Així, amb la composició de la Mesa, abans i després de la votació, el PP (29 diputats/es) en té 2 representants, el PSOE (20 diputats) en té 1 representant, Bloc-PSM-Verds (5 diputats/es) en té 1 representant i UM (3 diputats/es) en té 1. Si hagués sortit l’opció del PP, ells en tindrien 3 representants, el PSOE només 1, el Bloc només 1 i cap UM. No sembla raonable que un grup polític que no té la majoria absoluta al Parlament (30 diputats/es), sí que la tingui a la Mesa. Per tant, aquesta és l’opció que millor reflecteix la proporcionalitat dels grups polítics de la cambra.

Acord amb UM. Aquí està el “quid” de la qüestió i la constant bàsica de les crítiques: “heu tornat a pactar amb els corruptes”. Com és possible que després d’unes setmanes de la decisió de n’Antich d’expulsar a UM del Govern pels casos de presumpta corrupció es pugui pactar amb ells? En primer lloc, vull dir que em va semblar encertada i la única possible la decisió del President de fa unes setmanes. Tots eram molt conscients que això suposava un element d’inestabilitat per a la continuïtat del Govern i que aquesta continuïtat passaria i passa per intentar pactar amb PP i UM, entre d'altres qüestions  tant importants com les iniciatives legislatives. Així ho recollia, si recordau, a l’entrada que vaig fer el passat 19 de febrer sota el títol “Divorci societat-política”. D’altra banda, crec que és important diferenciar poder executiu (Govern) i poder legislatiu (Parlament) i, dins aquest, una qüestió concreta com és l’elecció de la Mesa. Aquest ha estat el primer moment en què hem hagut de pactar i ho hem fet de la manera que consideràvem més adient, d’acord amb els arguments que comentava fa un moment. Per tant, aquest ha estat un acord puntual amb UM, no una renovació del pacte que es va trencar fa unes setmanes.

La corrupció i el doble discurs del PP. Està clar que Partit Popular i UM amunteguen desenes dels seus membres imputats per casos de corrupció; parlo de memòria però crec que el PP en té al voltant d’uns 40 i UM d’uns 30. Per això, resulta, quan menys, curiós que sigui el Partit Popular qui es permeti acusar-nos de “pactar amb corruptes”. Però és que, a més a més, el PP no s’aplica la mateixa medicina que intenta receptar i no té cap empatx ni vergonya en anunciar possibles mocions de censura a l’Ajuntament de Palma,  al Consell de Mallorca i, fins i tot, al Parlament que només podran tirar endavant si UM els hi dona suport. Així mateix, cal recordar que el suposadament renovat PP del nou President J. R. Bauzá, no ha fet absolutament res per marcar distàncies respecte als casos de corrupció en què es troba immers. No és anecdòtic que al recent Congrés que varen celebrar el passat cap de setmana, Bauzà volgués no aparèixer a la foto amb els barons del partit – directament implicats en el Govern Matas-; això sí, ja els  anirà recol.locant més prompte que tard dins del seu organigrama. És a dir, el partit amb major nombre de polimultiimputats es permet el luxe de donar lliçons d’ètica política.

El desig i la realitat. Crec que els pactes, els acords i els consensos haurien d’estar molt més presents a la vida política del què realment hi són. Tant de bo que la corrupció no fos com ara una de les xacres de la nostra vida política. Tal vegada, més d’un pensa que això es podria solucionar amb unes eleccions anticipades amb llistes renovades i ho podria compartir. Però la qüestió és que, atesa la situació de crisi econòmica que vivim, una cita electoral resultaria molt perjudicial pel que suposa d’interrupció de l’acció de govern. Això no només ho dic jo sinó que ho han expressat públicament els agents socials i econòmics. Crec que ara hem de continuar governant, hem d’intentar treure endavant importants lleis que s’estan preparant o tramitant i seria desitjable que es fes amb el major grau d’acord possible... i això passa per pactar puntualment amb totes les forces polítiques, incloses el PP i UM.

5/03/2010 

Avui, divendres, toca manifestar-se. Els sindicats UGT i CCOO convoquen una mobilització en contra de l'anunci del Govern d'en Zapatero per retardar l'edat de jubilació. ExC dóna suport a aquestes reivindicacions i a la manifestació que sortirà a les 19 h. del Passeig de Vara de Rey a Eivissa. Us deixo el comunicat de premsa que ExC ha enviat als mitjans de comunicació explicant la nostra posició al respecte. I com s'indica al final del text animam a tothom a sortir al carrer perquè "afectats en som tots"

ExC dona suporta a la mobilització sindical del 5 de març contra el retard de l'edat de jubilació

Des d'ExC consideram que el retard de l’edat de jubilació fins els 67 anys i l’augment del període de còmput per a calcular l’import de les pensions (ambdues qüestions es troben sobre la taula) suposen un gravíssim atemptat contra les conquestes històriques dels treballadors i contra l’anomenat Estat del benestar.

La dreta econòmica i els grans bancs venen anunciant des de, almenys, fa 20 anys la  fallida imminent del sistema públic de pensions. Aquestes previsions interessades mai s’han complert i ara mateix el sistema espanyol es troba completament sanejat. L’objectiu de la gran banca és evident: la privatització del sistema públic i l’entrada directa en els fons de pensions.

Com ja hem dit, el sistema gaudeix de bona salut i l’envelliment progressiu que s’espera (però ningú és capaç de determinar) de la població laboral s’ha de poder cobrir, com ha passat fins ara, amb l’augment de la productivitat laboral.

A més, resulta contradictori aquest anunci del retard de l’edat de jubilació es faci al mateix temps que s’aproven prejubilacions en grans empreses i sectors molt sanejats que afecten a sectors que, en general, no són els que han tengut un major desgast físic al llarg de la vida laboral i que suposen un cost molt alt per a les arques públiques.  Si bé podríem justificar aquestes prejubilacions,  pensant en que donaríem pas la incorporació de nous treballadors, però que la realitat és que aquestos treballadors s’incorporen amb menors drets.

L’existència d’en torn a un 20% d’economia submergida, és  a dir, economia que no ingressa les cotitzacions socials, és una altra xacra del nostre sistema. Fer emergir aquesta economia és una mesura socialment molt més justa i amb molta més capacitat econòmica que retardar l’edat de jubilació.

Aquesta proposta del Govern del Sr. Zapatero, de retardar l’edat de jubilació està totalment fora de lloc, en un moment en que més de quatre milions de treballadors estan en l’atur i molts d’ells joves, amb la qual cosa encara es posen  més impediments a l’accés dels joves al mercat laboral.

Per últim, en l’hipotètic i molt improbable cas, que les cotitzacions no fossin suficients per a cobrir les despeses de les pensions, sempre queda el recurs als pressuposts generals de l’estat per tal de fer front a aquestes despeses.

La realitat és que retardar la data de jubilació perjudica encara més a gran número de treballadors de Eivissa que al estar sotmesos a la temporalitat de la feina necessiten  encara més anys  d’activitat per poder jubilar-se,  a més de que la quantia de les pensions sempre és molt baixa com a conseqüència dels mesos d’atur.

Per tots aquests motius, ExC dóna suport a la manifestació convocada pels sindicats pel proper dia 5 i crida a participar-hi als seus adherits i simpatitzants i a la societat eivissenca en el seu conjunt perquè afectats en som tots.

4/03/2010

No es pot dir que sigui una aficionada als blogs però sí que tinc uns quants de fixos, entre ells el de na Marta Torres (http://dorothycontacones.blogspot.com) que, per cert, us recomano, sobretot, pels seus suggeriments i reflexions literàries intel.ligents i molt personals. En alguna ocasió, de la seva ma, he fet descobriments molt interessants com és el cas de “Ni de Eva ni de Adán” de n’Amelie Nothomb i , d’altres, he trobat coincidències curioses com  em va passar amb “La soledad de los números primos” de Paolo Giordano.

Fa uns dies, na Marta es referia a “la seva adorada Jane Austen” i explicava la diferent percepció que es pot tenir d’una mateixa lectura segons el moment de la vida en què la fas. Segurament, va ser una coincidència, però, al dia següent d’entrar al “dorothycontacones” em vaig trobar amb “Sentido y sensibilidad” cridant-me des del prestatge d’una llibreria. No ho vaig dubtar i la vaig comprar. Ara comparteixo moments amb la família Dashwood, i amb les diferents formes d’entendre el món de l’Elinor del sentit comú i de la impulsiva i passional Marianne.

Normalment, aprofito els períodes de vacances per llegir novel.les perquè m’agrada fer-ho de seguit i tenir molt de temps per davant, especialment si es tracta de una “novel.lota” (no sé si és una traducció correcta de la paraula castellana “novelón”). En aquest cas no ha estat possible, l’atracció ha estat irresistible i això ha tingut un efecte col.lateral: interferències indesitjades entre el món de la ficció i el de la realitat. I és que ahir, a la nit, en tancar el llibre, em varen venir al cap de manera involuntària les relacions entre els títols d’alguns dels llibres de na Jane Austen i la política en un sentit molt ampli. Tres títols em donaven voltes i passaven a definir elements que sovint percep a la política i d’altres que, tant de bo, hi fossin presents. Perquè, hi ha alguna cosa que més trobem a faltar en el dia a dia polític que el “sentit i la sensibilitat”? No aniria tot millor si hi hagués menys “orgull i prejudici”? I, no és la “persuasió” (amb major o menor èxit, això sí) una de les eines que més intenten fer servir els polítics a la seva feina i, de manera intensa, segons arriben els períodes electorals?

Per un moment, vaig tenir  la temptació de fer una aplicació d’aquests conceptes a qüestions més concretes: situació interna dels partits, corrupció, crisis vàries,... però no m’ho vaig permetre...i me’n vaig dormir.

27/02/2010

Fa uns dies comentava com havien anat les diverses assemblees d’ExC i feia una valoració positiva que em feia concloure que ExC té futur. Aquest dissabte passat vàrem tenir l’assemblea general i no puc fer més que confirmar la meva opinió. No obstant això, sóc molt conscient de les dificultats que hem d’afrontar i resoldre. Prova d’això són les diverses opinions i interpretacions que han anat sortint en premsa sobre l’assemblea. Amb la perspectiva d'una setmana, us deixo algunes de les meves impressions.

Assistència. Unes 150 persones ens vàrem reunir i crec que és un dels aspectes molt positius a destacar. 150 persones que, amb la nostra presència i paciència, vàrem demostrar el nostre interès pel futur d’ExC. Aquesta assistència tant nombrosa no es pot deslligar de l’expectativa creada sobre el fet del caràcter “decisori” de l’assemblea sobre la continuïtat o desaparició d’ExC.

Coincidències. Majoritàriament, vaig percebre que hi ha havia una coincidència en la continuïtat d’ExC, en l’existència de problemes de funcionament i en la necessitat de cercar formes de resoldre’ls. Això quedava reflectit a les esmenes presentades i als resultats de les votacions.

Divergències. Crec que hi ha una part d’ExC que no creu en el seu futur i que obertament va plantejar el seu fi; ben és cert que no es va plantejar cap proposta de dissolució però sí que es va expressar. Tot i ser, penso, una minoria en preocupa perquè crec que a ExC hi cab tothom, no podem perdre ningú i, en tot cas, hauríem d’intentar lluitar per incorporar més gent. Una segona divergència vaig intuir. Hi ha una voluntat majoritària d’apostar per un sistema d’elecció basat en llistes obertes i sense quotes i això xoca amb la intenció expressada per algun partit (no sabem què en pensen els altres) del reconeixement d’una certa representació.

Els 2/3 i les expectatives de canvi. La necessitat d’arribar als 2/3 per modificar aspectes organitzatius va provocar que esmenes votades per majoria absoluta per l’assemblea no poguessin ser aprovades. És el cas de la modificació del sistema d’elecció de la Coordinadora o l’establiment de llistes obertes i sense quotes o els canvis dins l’organització de la Coordinadora. Les expectatives creades en relació a la introducció de canvis que poguessin millorar el funcionament d’ExC van quedar, en bona part, “frustrades” per la necessitat d’una majoria qualificada. Aquesta frustració es va traduir en un “càstig” en la votació del document final on es recollia la continuïtat d’ExC més enllà del 2011.

L’esmena 16. 29 membres d’ExC, entre ells 11 càrrecs públics, que formam part de les assemblees de S. Joan, S. Josep, Vila i S. Antoni, de partit polítics i independents vàrem presentar una esmena conjunta en què defensàvem la continuïtat d’ExC més enllà del 2011. Aquesta va ser filtrada al Diario de Ibiza uns dies abans de l’assemblea per algú que no vàrem ser cap dels signants, la qual cosa no ens va afavorir en absolut. Durant l’assemblea se’ns va criticar, des del meu punt de vista injustament, per haver-la presentada, per haver-la “passada” a la premsa i per no haver-la oferida a més gent per ser signada. Estic segura que tot l’anterior va fer que moltes persones ens quedessin amb les formes i no amb el fons. Malauradament, crec que la votació resultant és el reflex de tot això. Una cosa sí vull dir, hauria estat millor haver presentat l’esmena a les assemblees, segur que hauríem tingut més recolzament i ens hauríem estalviat malentesos però...no la vàrem tenir a temps. De fet, la vàrem consensuar dos dies abans d’acabar el termini de presentació d’esmenes i només vàrem tenir un dia per recollir signatures. Però el més important que va passar és que aquest debat va amagar el més important, el seu contingut. I és que aquesta esmena era la única que plantejava de forma inequívoca la continuïtat d’ExC i llevava la disjuntiva que oferia el document original entre la dissolució o la continuïtat de la nostra formació.

Nous estatuts. Valoro de forma especialment positiva la voluntat expressada per l’assemblea de la necessitat de fer uns nous estatuts perquè avalen el desig de futur per a ExC. Ara li toca a la Coordinadora complir amb aquest mandat i tornar-li a l’assemblea pròximament l’eina de funcionament d’ExC. Crec que la Coordinadora ha de ser capaç d’escoltar el que l’assemblea ha demanat i fer-ho amb voluntat integradora i de superació de les diferències.

El document estratègic final. El document que es va aprovar com a conclusió de l’assemblea recollia totes les esmenes que s’havien aprovat. Va ser aprovat pel 56,5% dels assistents. Penso que el document va rebre el vot de frustració d’aquells que desitjaven canvis en més profunditat i que varen veure com les seves esmenes no eren aprovades en no arribar als esmentats 2/3. No obstant això, almenys, suposava que l’assemblea decidia llevar del document estratègic la dissolució d’ExC.

Ni vencedors ni vençuts. No puc compartir el tarannà d’en Bernat Joan, qui, en sortir de l’assemblea, va declarar als mitjans: “No ens consideram derrotats. Eivissa pel Canvi segueix sent d’una gran feblesa”. El to general de l’assemblea va ser molt correcte, i, en cap cas, hi va haver enfrontaments d’aquest caire. No hi va haver ni vencedors ni vençuts i el que hem d’intentar tots és juntar-nos per remar en la mateixa direcció.

Futur. 150 persones no s’ajunten durant 5 hores si no estan interessades en un projecte, 150 persones no voten fer uns nous estatuts sinó creuen en aquest projecte, 150 persones no plantegen possibles solucions al funcionament d’una formació sinó desitgen la seva continuïtat. ExC té futur i hem de ser capaços entre tots, sense exclusions, de superar les diferències i créixer.

Com es diu al final del document aprovat, jo crec i em sento molt acompanyada que "l’esperit inicial i el projecte polític d’ExC tenen plena vigència avui i vocació de futur. És la nostra voluntat enfortir-nos i, amb la necessària participació de tothom, fer d’ExC l’eina eficaç que permeti desenvolupar polítiques progressistes a Eivissa des de l’honradesa, la transparència i el diàleg al servei de l’interès comú."

22/02/2010

Al segon dia del debat de política general  no hi va haver sorpreses. Ni PP ni UM varen atendre l’oferiment del President i varen posar els seus interessos partidistes per damunt de tot. Les notícies d’aquesta setmana sobre  mocions de censura a l’Ajuntament de Palma i Consell i les votacions al Parlament deixen entreveure aliances – ja veurem si estables o no- entre PP i UM, partits que compten per desenes els imputats per casos de corrupció.

No seré jo qui em fiqui en qüestions internes d’altres partits però crec que l’ambició, en el cas del PP, i les ganes de revenja, pel que fa a UM, hauran perdre a ambdós partits l’oportunitat de fer una neteja interna i presentar-se a les pròximes eleccions com a partits “renovats”, almenys aparentment.

I això del divorci política-societat i la responsabilitat davant la crisi econòmica? A qui li importa...