1/07/2009

Sota aquest expressiu títol, jutges, advocats, fiscals i les principals organitzacions defensores dels drets humans, com Humans Rigths Watch i Amnistia Internacional, signaven un manifest per valorar la decisió de la majoria del Parlament Espanyol de limitar l´exercici de la jurisdiccional Universal a Espanya, presa el passat 26 de juny. Si important és el contingut del canvi legislatiu, no és menys significatiu el moment triat i el procediment seguit. Parlem-ne.

El principi de justícia universal és una conquesta fonamental de qualsevol societat democràtica i un important avanç en la defensa dels drets humans reconeguts universalment. La primera plasmació concreta d´aquest principi va ser la celebració dels judicis de Nuremberg contra el genocidi jueu comés per l´Alemanya nazi. La justícia universal suposa que els valors i interessos comuns de la comunitat internacional han de ser defensats per damunt dels interessos estatals i particulars. En aquesta lògica, cap crim internacional quedaria impune perquè és obligació de tots els Estats perseguir-los amb independència de la nacionalitat dels agressors i de les víctimes. Dit d´una altra manera, els atemptats contra els drets humans transcendeixen les víctimes que els pateixen i passen a constituir-se en una ofensa per a tota la humanitat i, d´aquí, la necessitat de lluitar contra ells. Aquest compromís és encara més fort quan ens trobam amb què no existeix un tribunal penal internacional que actuï de manera eficaç. L´anomenada Cort Penal Internacional que hauria de ser l´òrgan universal de justícia dels crims de genocidi, lesa humanitat, guerra i agressió ha nascut amb limitacions determinants des de la seva creació: només pot jutjar fets comesos després de l´1 de juliol de 2002 i només referits a Estats que han ratificat l´estatut d´aquesta Cort. Els estats que ho desitgen tenen al seu abast perpetuar la impunitat: els tribunals propis no jutgen, s´oposen a la justícia universal i, a més a més, no signen ni reconeixen l´Estatut de la Cort Penal Internacional.

Espanya ha estat fins ara un país pioner i un referent en l´aplicació del principi de la jurisdicció universal. El Cas Pinochet, al 1996, va ser el primers de tot un seguit de causes relacionades amb la violació institucionalitzada de drets humans a l´Argentina, Guatemala, El Salvador, Ruanda, Sàhara Occidental, el Tibet i Gaza. Causes, totes elles, en què la persecució efectiva al seu lloc d´origen era o és inexistent al tractar-se de crims d´estat. Almenys, d´aquesta manera, s´intentava exigir responsabilitats penals individuals als seus autors i evitar la impunitat. Espanya, afortunadament, ha estat acompanyada en aquesta lluita contra la impunitat pels òrgans judicials d´altres estats com França, Bèlgica, Alemanya, Canadà o Senegal, entre d´altres.

Però si criticable és aquest profund retrocés en la defensa dels drets humans, preocupant i molt significatiu ha estat el moment i el procediment triat pel PP i PSOE per fer-ho efectiu. No és una casualitat que hagi estat l´entrada dels casos relacionats amb Israel i EEUU la què ha provocat aquesta ràpida reacció del Govern, PSOE i PP en contra de la jurisdicció universal. Pel que fa a Israel, l´Audiència Nacional admetia una querella contra l´ex-ministre de Defensa, Benjamín Ben-Eliezer i sis alts càrrecs de l´exèrcit per la mort de civils a Gaza al 2002; en el cas d´EEUU, era Guantànamo el que anava a ser jutjat. No és una casualitat, que, al mes de gener d´enguany, poc després d´acceptada la querella contra Ben-Eliezer, sortís l´aleshores Ministra d´Assumptes Exterior d´Israel, Tzipi Livni, anunciant que s´anava a limitar el principi de jurisdicció universal a Espanya. Ho feia després de mantindre les oportunes converses amb el senyor Moratinos. No és una casualitat i sí una vergonya que, tant sols cinc mesos després, aquesta modificació sigui una realitat. No puc deixar de recordar que, fa un mes escàs, quan estava a Palestina i ens entrevistàvem amb organitzacions de la societat civil i partits polítics, hi havia una petició unànime i comuna de tots ells: fer tot el que estigui al vostre abast perquè la jurisdicció universal no es limiti a Espanya, les esperances de que es faci aquí justícia per les violacions dels drets humans comesos per Israel en Palestina són nul·les...

I què dir del procediment? Aquesta modificació legislativa passarà a l´història per la seva rapidesa. Després d´aprovar una proposta de resolució del Partit Popular resultant de debat de l´estat de la nació, s´ha aprofitat el tràmit de les esmenes del Projecte de Llei de Reforma de la Legislació Processal per a la implantació de l´Oficina Judicial per colar la modificació de l´article 23 de la Llei Orgànica del Poder Judicial referida a la jurisdicció universal. Els mateixos juristes afirmen que s´ha triat «un marc precipitat i carent de rigor» amb l´únic objectiu de «sostreure la reforma a un necessari debat públic». Això sí, s´ha fet molta via.

En definitiva, en a penes uns mesos, el Govern i els vots afirmatius del PP, el PSOE i CiU al Parlament Espanyol han aconseguit donar una transcendental passa enrere en la defensa dels drets humans i de la justícia universal i, a més a més, ho ha fet posant el sotmetiment als interessos de potències mundials per damunt dels drets humans i de la justícia universal.

27/06/2009

No sé si dir que m’ha sorprès...El passat 14 de juny, escrivia una entrada del blog i enviava un article a la premsa que es titulava "què és el que fa pudor?".

Comentava les cíniques declaracions del President del PP d’Eivissa, Miquel Jerez, sobre el retard en l’adjudicació de l’auditoria sobre les  autovies d’Eivissa per part de la Conselleria d’Habitatge i Obres Públiques del Govern de les Illes Balears. Aquest retard, des del meu punt de vista, està justificat perquè el que s’està intentant és garantir uns mínims d’objetivitat i imparcialitat de l’empresa que dugui a terme l’auditoria. Fins ara, les dues empreses que havien estat provisionalment adjudicatàries no oferien aquestes condicions, la primera, Aneto Consultores S.L-PYCSA, per tenir lligams empresarials amb l’UTE que va fer l’autovia de l’aeroport i la segona, la PricewaterhouseCoopers Corporate Finance, perquè un ex-alt càrrec del Govern Matas forma part de l'equip tècnic de l’empresa.

Avui surt una informació al Diari de Balears que confirma les connexions evidents entre la PricewaterhouseCoppers Corporate Finance i el Partit Popular. A la Pricewaterhouse Coppers no només treballa un ex-Director General de l’anterior Govern, Francisco Tutzó, sinó que el mateix Jaume Matas hi forma part; el fet que hagi estat contractat com expert en canvi climàtic i renovables em deixa sense paraules políticament correctes. Però no només això sinó que na Virgínia Verger, assessora de l’ex-president, administradora jurídica i tributària de la Comunitat Auntònoma i membre del Consell Editorial del diari El Mundo de Baleares, és la sòcia-Directora de Pricewaterhouse a les Balears.

Em costa pensar que el Sr. Jerez no tingués aquesta informació quan va fer la seva pregunta parlamentària. Em temo que la procedència del document que va fer servir per formular la pregunta està més que clara (http://web.parlamentib.es/repositori/PUBLICACIONS/7/ple/PL07068T.pdf, pàg. 3058)

23/06/2009 

Dissabte passat,  els dirigents dels sindicats UGT i CCOO, assistien a la presentació d’ un document elaborat per 750 acadèmics i professionals titulat “El treball, fonament d’un creixement sostenible”, i el definien com una necessària aportació intel•lectual que servirà de contrapunt al “pensament únic i lineal” defensat per l’empresariat espanyol, i jo afegiria que per la dreta política.

El text, que va ser presentat pel Rector de la Universitat Complutense de Madrid i per altres cinc catedràtics de Dret del Treball i Sociologia, planteja com a eix central el valor del treball com a element bàsic de cohesió social alhora que exculpa el mercat de treball com origen de la crisi. Així mateix aborda sis qüestions fonamentals: la legislació laboral no és la causant de la crisi, la desregulació com origen del problema, la necessitat d’actuar per part dels poders públics per restaurar la confiança i estendre la protecció dels desocupats, la conveniència del canvi de model econòmic que s’ha mostrar extremadament vulnerable, la necessitat de reformes que afavoreixin el canvi de model productiu i la potenciació de la negociació col•lectiva.

No sé si casualment o no, el mateix dia, el President del Santander, Emilio Botín (quin nom més adient per a un banquer, que diria un amic meu), demanava tot el poder per al Banc d’Espanya en la reestructuració del sistema financer i atacava durament l’intervencionisme dels poders públics. Aquesta declaració ha vingut seguida de les declaracions del Sr. Trichet, President del Banc Europeu, defensant la reforma del mercat laboral, la moderació salarial i l’abaratiment dels acomiadaments. I avui mateix hem pogut sentir al President del Banc d’Espanya, el Sr. Fernández Ordóñez, afirmant que “la reforma del mercat laboral és ineludible i reclamant que “les condicions laborals i retributives s’ajustin amb més flexibilitat a la situació econòmica”.

Documents com el presentat el dissabte demostren que hi ha altres vies per fer front a la crisi però la música de la reforma laboral fa temps que sona, cada vegada, amb més més força i, pel que podem veure, darrerament, de manera orquestrada. Després del darrer debat de l'estat de la nació, el PSOE va estar a punt de donar suport a una proposta de resolució de CIU sobre la reforma del mercat laboral i, finalment, no ho va fer. De moment, el Sr. Zapatero aguanta i diu que no... per quan de temps? N'haurem d'estar pendents.

16/06/2009 

Com hem pogut comprovar, vaig decidir no fer cap valoració dels resultats de les eleccions europees. Vaig considerar que poc podia aportar a tants d'articles d'opinió i sessudes reflexions de periodistes, polítics, intelectuals, sociòlegs i politòlegs varis...Sí és cert que una cosa em va cridar l'atenció, tot i la seva obvietat: el votant de dretes no castiga la corrupció dels seus representants. I aixó és aplicable a Espanya, a la berslusconiana Itàlia i, en particular, a les Illes Balears.

Després d'aquestes eleccions que han demostrat que la majoria de la ciutadania europea vol que qui ha provocat la crisi sigui qui ens salvi d'ella (!), continuen sortint notícies d'aquest "savoir faire" de la dreta política que, molts consideren, ens mereixem. Em refereixo, d'una banda, a l'arribada del Cas Gürtel al Tribunal Suprem apuntant directament al tresorer del Partit Popular, el senador Bárcenas, al diputat Merino i a l'encara eurodiputat Galeote. A nivell local, l'episodi de l'ex-gerent de la Funerària de Palma clama al cel (amb perdó) i , juntament, amb el contundent escrit del fiscal anticorrupció sobre el diputat i ex-conseller Cardona en són dos magnífics exemples.

Amb aquesta petita introducció només buscava una excusa per poder penjar un molt bon article d'en Matías Vallés que surt avui al Diario de Mallorca, una molt lúcida visió local d'un lamentable problema global:

Salteadores de tumbas   (Matías Vallés)    

Del mallorquín se aprovecha todo, y su muerte es un incidente que no debe interrumpir el saqueo de sus bienes a cargo de los príncipes de la corrupción política. La Funeraria palmesana pagaba billetes de avión a los familiares de sus gestores, adelantaba dinero a sus directivos que sólo cobraban seis mil euros mensuales, o encomendaba a brigadas públicas el adecentamiento de las pocilgas particulares de sus responsables. Esa actitud ofrece un ejemplo encomiable de la rentabilidad de los cadáveres, en ese momento en que ni un candidato conseguiría venderle un coche usado al ciudadano fallecido.

La corrupción debe continuar, y la muerte no tiene derecho a inmiscuirse en la aportación más brillante de Mallorca a las ciencias políticas. No debe embargarnos la repulsa ante la profanación del tránsito ligado al origen de la religiosidad, porque nuestros salteadores de tumbas se embolsarían la colecta dominical de la parroquia sin que les temblara el pulso. Hay que restarle énfasis a la explotación en provecho propio de tumbas y ataúdes. Desde aquí mismo nos negamos a que la necrofilia concurse como agravante, en las actividades de los funerarios. Hubieran tenido el mismo comportamiento en cualquier otra empresa pública, sería injusto que debieran renunciar a su cuota del botín por el solo hecho de administrar una actividad sensible.

La corrupción del PP balear atendía a todas las etapas de la existencia o de la inexistencia –ahí está el solemne precedente de Bon Sosec–, sin discriminaciones que hoy nos obligarían al reproche. La juventud era asaltada en Turisme Jove, los enfermos en Son Espases, las porciones más musculadas de la sociedad serían estafadas en el Palma Arena, y de la violación de las tumbas en la Funeraria no escaparía ningún ciudadano. Los mallorquines son unos privilegiados, el primer pueblo que goza de la tranquilidad de que no ha habido ni una sola etapa de su vida en la que no haya sido robado por sus gobernantes. La alcaldesa Cirer no se enteraba de nada, aunque rezaba intensamente por los muertos desvalidos y desvalijados.

14/06/2009

Dimarts vàrem assistir a un trist espectacle del Grup Parlamentari Popular protagonitzat pel seu President a Eivissa i diputat, Miguel Jerez. Trist en les formes, que varen passar de la vehemència dialèctica, tal vegada justificable, en la formulació de la pregunta, a la mala educació, evident i gratuïta, mostrada pel diputat durant la resposta del conseller d´Obres Públiques, qui va necessitar la intervenció de la Presidenta per poder expressar-se. Però més enllà de les formes, des del meu punt de vista fonamentals en política, el que és realment criticable és el fons de la qüestió.

El senyor Jerez feia una pregunta al conseller sobre el retard en la concessió de l´auditoria que ha d´analitzar l´execució de les obres de les autovies d´Eivissa fetes pel Partit Popular durant la passada legislatura, auditoria, per cert, a la qual s´ha oposat sistemàticament el Grup Parlamentari Popular amb un destacat protagonisme de l´ex-consellera d´Obres Públiques, senyora Cabrer. Dimarts vàrem sentir al senyor Jerez, sense complexes, fer afirmacions del següent caire: «És lamentable que dos anys després d´anunciar l´adjudicació de la primera auditoria segueixi sense un adjudicatari definitiu, després dels nombrosos intents frustrats que ha practicat el Govern, el que deixa entreveure un interès immoral per trobar algú que digui allò que el Govern vol que digui», o «l´adjudicació de l´auditoria no té la credibilitat mínima exigible perquè sigui atorgada en condicions de neutralitat, imparcialitat i justícia», per acabar afirmant que «això fa pudor».

Crec que fa falta fer un poc de memòria i recordar els fets per jutjar amb criteri la cínica actuació del senyor Jerez.

La coalició PSOE-ExC es va presentar a les eleccions autonòmiques amb el compromís de fer una auditoria econòmica i tècnica de les autovies d´Eivissa, ateses les nombroses irregularitats denunciades per la Plataforma Antiautopista i compartides per nosaltres. Aquest compromís va ser assumit pel president del Govern, senyor Antich, i així es recull als acords de govern signats entre els diferents partits que donam suport al Govern.

La conselleria d´Obres Públiques i Habitatge, dirigida pel senyor Carbonero, va reservar la partida pressupostària necessària i va convocar un concurs per adjudicar l´esmentada auditoria. La primera adjudicació es va fer a l´empresa Aneto Consultores S.L.- Proyecto y Control S.A (Pycsa), però la conselleria va decidir anul·lar aquesta adjudicació degut a les seves vinculacions amb la UTE que va fer l´autovia de l´aeroport, incomplint, per tant, les clàusules de la convocatòria i posant en dubte la seva imparcialitat.

A continuació, s´inicia un nou procés del qual surt triada la Unió Temporal d´Empreses formada per Vielca Ingenieros, PricewaterhouseCoopers Jurídico i Fiscal i PricewaterhouseCoopers Corporate Finance. Doncs bé, resulta que les al·legacions presentades pel Consell d´Eivissa i una altra empresa posen de manifest que un membre de l´equip tècnic de l´esmentada UTE és Francisco Tutzó Rucosa, que, casualment, va ser director general de Comerç del Govern durant la passada legislatura del senyor Matas. No fa falta dir que l´objectivitat que un ex-membre d´un Govern tindrà per valorar les actuacions del mateix Govern del qual formava part és, com a mínim, qüestionable. Coherentment, el Govern torna a anul.lar aquesta adjudicació. Ara mateix el Govern estudia que sigui l´empresa que va quedar en segon lloc la que, finalment, dugui a terme l´auditoria amb totes les garanties.

Aquestes han estat les actuacions i motivacions de les decisions del Govern, que han suposat que, dos anys després de l´inici d´aquesta legislatura, encara no s´hagi pogut donar compliment al mandat electoral.

Tornem, doncs, a les observacions del senyor Jerez, que convertiré en preguntes: l´actuació del Govern, «deixa entreveure un interès immoral»? Pensa que la concessió de l´auditoria a una empresa relacionada amb la constructora de les autovies hauria reunit «la credibilitat mínima exigible i condicions de neutralitat, imparcialitat i justícia»? ¿Creu que la credibilitat, neutralitat, imparcialitat i justícia haurien estat garantides si l´empresa adjudicatària comptés amb un directiu que és ex-alt càrrec d´un Govern l´actuació del qual ha d´avaluar? O, dit d´una altra manera, i juntant ambdós arguments: Senyor Jerez, no hauria estat realment immoral adjudicar l´auditoria a una empresa que no garanteixi l´objectivitat?

Certament, hi ha una cosa en la què estic d´acord amb el senyor Jerez. És lamentable que encara no s´hagi pogut ni adjudicar l´auditoria, però el que és penós és el que s´està evidenciant: l´existència de fortíssims interessos empresarials i d´un partit, que no és precisament qui governa, perquè l´auditoria dels macroprojectes no es faci. Però, ´no´ estigui tranquil, senyor Jerez, perquè l'auditoria es farà, però, això, sí amb garanties d´imparcialitat.

I una reflexió final, què és el que realment fa pudor?

6/06/2009 

Com haureu comprovat, no m’ha estat possible enviar cap informació durant el viatge a Palestina.
Pensava que seria fàcil, en tornar, escriure dues o tres entrades amb un resum d’aquesta experiència. Però, em resulta impossible. La informació acumulada, tot el que he vist i sentit m’obliga a una reflexió més profunda que he començat a posar per escrit i que em durà, almenys, un parell de setmanes de feina. Una vegada hagi acabat el document, el penjaré perquè tothom que estigui interessat ho pugui llegir. També hi afegiré un complet arxiu amb fotos.
De moment, us deixo el començament:

“Contad lo que estáis viendo". Una aproximación subjetiva a la realidad del pueblo palestino

Recién llegada de un viaje de una semana a Palestina con la Asociación Paz con Dignidad me decido a poner por escrito algunas de las impresiones, informaciones, conclusiones y confusiones resultantes de esta breve pero intensa aproximación a la realidad, una parte de la realidad del pueblo palestino. Lo hago como necesidad personal para ordenar de una forma racional lo visto y oído pero también como respuesta a una de las peticiones que de forma reiterada he podido escuchar en las reuniones mantenidas con representantes de organizaciones de la sociedad civil: “por favor, contad lo que estáis viendo”.
Iniciaba este viaje con la ilusión de conocer sobre el terreno una realidad que en nuestro imaginario colectivo está ligada a la idea de conflicto y reivindicación y con la maleta intelectual de los conocimientos básicos que da la cultura general, no exenta de prejuicios y generalizaciones. Vuelvo con la percepción de la profunda complejidad del fenómeno, con algunas certezas – entre las que destaca nuestra responsabilidad personal y colectiva en relación al futuro de este pueblo ocupado y sin estado -,  y con la calidez, entrega e inteligencia de unos seres humanos que se debaten entre la esperanza y el desánimo ante una generalizada y clamorosa pasividad de la comunidad internacional.
Una semana es poco tiempo para poder afirmar que conoces la realidad de cualquier lugar, y especialmente si es tan complicada como la palestina pero es tiempo suficiente para hacer una primera aproximación. Una aproximación facilitada por la colaboración de las organizaciones con las que contactamos y que son representativas de una parte significativa y comprometida de esta sociedad..."

5/06/2009     

Aquesta setmana hem aprovat al Parlament Balear la Llei de Serveis Socials, la iniciativa de caire social més important de la present legislatura. Això ha estat possible gràcies als vots afirmatius dels partits que donam suport al Govern i amb una expressiva abstenció del Partit Popular. Aquest projecte és un dels millors exemples d´una actuació política que situa les persones i allò social com a prioritat.

Aquesta és una llei necessària perquè l´actualment en vigor, aprovada al 1987, s´havia quedat obsoleta. Els importants canvis de mentalitat socials i normatius que s´han anat produint els darrers 20 anys obligaven a crear un marc normatiu nou que permetés modernitzar els serveis socials i, en conseqüència i més important, lluitar de manera més efectiva contra l´alta vulnerabilitat social que caracteritza les nostres illes i que està íntimament lligada a l´estructura econòmica i laboral. Hem de tenir molt present que els serveis socials són essencials per a la cohesió social en tant que afavoreixen la inclusió i el reconeixement de la ciutadania.

Ara bé, si en qualsevol circumstància aquesta llei era necessària, la seva aprovació encara cobra més importància en el context socioeconòmic de crisi que estam vivint. En aquest sentit, cal recordar les conclusions dels estudis fets per l´Observatori Social de les Illes Balears, l´Observatori de la Crisi del Consell de Mallorca o les dades donades pel Consell Insular d´Eivissa en relació al preocupant augment de les persones que estan demanant la renda mínima d´inserció i el canvi en el perfil dels demandants que, cada vegada més, estan dins del que s´anomena ´població normalitzada´. Així mateix, les dades de persones aturades i de potencials treballadors i treballadores que, atesa la reducció dels contractes laborals, es trobaran a l´hivern sense la possibilitat de cobrar cap tipus de prestació són elements, esperem que conjunturals, a tenir molt presents.

Hi ha un element rellevant d´aquesta llei i que la diferencia substancialment de la de 1987. Amb la nova llei s´abandona el caràcter assistencialista i voluntarista de la prestació dels serveis que enfonsa les seves arrels en aquella vella concepció del ´ponga un pobre en su mesa´ tan ben caracteritzada pel genial Berlanga a ´Plácido´. Ara s´incorpora la lògica del dret subjectiu de determinades prestacions bàsiques com a principi inspirador de la norma que, en llenguatge planer, no és altra cosa que reconèixer legalment uns drets mínims de dignitat com a subjectius i, en conseqüència, exigibles davant l´Administració. Tenir un sostre, poder alimentar-se o vestir-se, entre d´altres, surt de l´àmbit de la caritat per convertir-se en un dret exigible per als ciutadans i ciutadanes. Aquest plantejament, primer i únic entre totes les comunitats autònomes, ens sembla èticament responsable, socialment progressista i, en definitiva, de justícia.

Pensam que, amb aquesta llei, es dóna una passa fonamental cap a la universalització del serveis socials, quart pilar del benestar, juntament amb l´educació, la sanitat i el sistema de pensions. La feina parlamentària ja està feta però queda ara un repte bàsic: l´elaboració de la cartera de serveis on es recolliran les prestacions econòmiques i tècniques a les quals tenen dret els ciutadans i ciutadanes i fer efectiu el seu compliment amb assignacions pressupostàries suficients. Aquest és el compromís expressat pel Govern, i el nostre, exigir i vetllar pel seu compliment.

22/05/2009

Demà parteixo cap a Palestina amb una delegació de l'Associació Paz con Dignidad (teniu el seu link a l'apartat dels enllaços) de la qual sóc sòcia. Un viatge que durarà una setmana per conèixer d'aprop la realitat del poble palestí. El viatge inclou visites a Jerusalem, Ramallah, Belen, Hebron, Qalquiliya i Nablus on ens trobarem amb tot un seguit d'organitzacions que treballen a diferents àmbits (sanitari, jurídic, drets humans, dones,...) a més d'autoritats locals. Si puc, faré alguna entrada en uns dies; en cas contrari, ho faré en tornar.

18/05/2009 

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.
 

MARIO BENEDETTI.