| "Hi ha una darrera cosa que vull prendre d’en Diògenes: el valor del diàleg, de la conversació com a forma fonamental de comunicació humana. Mereix la pena escoltar els demés perquè tal vegada tinguin alguna cosa que ensenyar-nos; mereix la pena que ells ens escoltin,perquè tal vegada tinguin alguna cosa a aprendre" (Kwane Anthony Appiah. Filòsof i professor a la Universitat de Princeton) |
| La significativa sinceritat de n'Esperança Aguirre |
|
6/05/2010 Encara no havia acabat d’assimilar la incorporació, per segona vegada, d’un imputat amb mesures cautelars al Grup Mixt, aquesta vegada el diputat-suspens-temporalment-de-militància-del-PP, Sr Cardona, quan vaig llegir les tant expressives declaracions de Esperanza Aguirre: “La corrupció és inherent a les institucions”. Aquesta afirmació no deixa de ser una perillós complement del “tots són iguals” perquè planteja la “inevitabilitat de la corrupció” perquè és consubstancial a la política atès que les institucions són l’àmbit on es desenvolupa. En resum, una frase que resumeix tota una concepció i una manera de fer política. ¿Instituciones o políticos corruptos? En 1980, Ronald Reagan ganó las elecciones presidenciales con el lema El Estado no es la solución sino el problema. En 1987, Margaret Thatcher dictaminaba en una revista para mujeres que “la sociedad no existe”. Hace unos días, Esperanza Aguirre completó el cuadro de hostilidad y desprecio hacia lo colectivo y lo público al afirmar que “la corrupción es inherente a las instituciones”. No son exabruptos, sino manifestaciones de la lógica liberal y neocon: no al Estado, a la sociedad, a las instituciones. Sustituidos por la desregulación, el individualismo de rapiña, la ley del más fuerte o de quien mejor saquee las arcas públicas. |






COMMENTS