|
1/06/2010 Aquest matí, el President Antich ha comparegut al Ple del Parlament per explicar les mesures d’ajustament econòmic per a les Illes Balears. Ho ha fet amb la intenció d’arribar al màxim consens possible amb els grups parlamentaris, conscient, d’altra banda, de la situació de minoria que te a la cambra.
Això de formar part del grup mixt té els seus inconvenients. Aquest mes la portavocia li corresponia a UM i nosaltres no hem pogut participar-hi. Us deixo aquí la meva opinió, què li hauria dit al Sr. Antich: Sr. President,
Assistim, avui, a un debat que podem qualificar de “mans lligades”, mans lligades per nosaltres però també per vostè. I és que hem de parlar d’un pla d’ajustament econòmic en què Govern i Parlament tenim una capacitat de decisió limitada, una sobirania reduïda.
Constatam que els autèntics centres de decisió es trobam molt allunyats de les Illes Balears. Són el FMI i el BCE els qui estan imposant un ajustament basat en la reducció a corre-cuita del dèficit dels estats europeus i que ha oblidat ja la necessària modificació estructural del sistema financer internacional. Un ajustament que s’ha imposat per tota Europa i acatat obedientment pels diferents governs independentment del seu color polític. Ens trobam prenent les mateixes mesures que Alemanya, França, Gran Bretanya, Portugal o Itàlia. Aquesta constatació no deixa de ser el reflex inevitable d’una preocupant realitat: “la incapacitat del poder polític d’embridar el poder financer”, en paraules del Catedràtic de Dret Constitucional, Sr. Francisco J. Bastida.
En segon lloc, constatam que les nostres decisions venen dictades per la “política de violí” del President Zapatero. Em permetrà fer servir aquesta expressió colombiana: política de violí perquè el violí és un instrument “que se toma con la izquierda y se toca con la derecha”. Política de violí que, a més a més, està venint acompanyada d’improvisació i rectificacions continues que deixen entreveure una manca de claredat d’idees que poc contribueix a donar confiança. Política de violí que carrega el pes de l’ajustament sobre els qui ja pateixen la crisi i s’oblida dels qui l’han provocada i de demanar esforços als qui més tenen i poden. Política de violí que condemna sense complexes l’afogament de les entitats locals.
La connexió entre ambdues constatacions és ben evident: les mesures preses pel Govern de l’Estat Espanyol han rebut el vist-i-plau entusiasta dels centres de decisió econòmica.
Aquestes dues consideracions ens situen en un camí que, amb les mans lligades, ens obliga a passar d’un dia per s’altre de les polítiques keynesianes d’estímul del consum a partir de la inversió pública, a uns plantejaments neoliberals que qüestionen les mateixes bases de l’Estat del Benestar.
Sr. Antich, és, per tant, en aquest context, on ens hem de situar per valorar les mesures que vostè planteja. Abans d’entrar-hi, cal recordar l’aplicació d’una política restrictiva al pressupost del 2010, per cert, el més restrictiu de totes les comunitats autònomes. Malgrat donar-les suport, molts de nosaltres no vàrem acceptar amb facilitat aquestes actuacions preventives. És cert, també, que aquestes, probablement estan fent que el procés d’ajustament actual no sigui, ara, encara més dolorós.
En relació a les mesures explicades, li hem de dir que coincidim amb els criteris bàsics que sustenten l’ajustament econòmic que ens ha presentat avui:
a) Afectació en la menor mesura possible de la inversió pública tant autonòmica com estatal. Pel que fa a la primera, ens sembla raonable la supressió de tant sols un 4% de la inversió prevista per enguany. Pel que fa a la segona, li encoratjam, Sr. Antich, a que reclami del Govern central el manteniment de la major part de les previsions previstes atès l’històric dèficit d’inversions de l’Estat a les Illes Balears. Aquesta reclamació no ha de ser només a curt termini, per enguany, sinó a mig termini. Ens estam referint a les inversions estatutàries, directes i tot un seguit de convenis de divers caire. b) Necessària racionalització estructural de l’Administració autonòmica, molt lligada a la voluntat expressada pel projecte de llei del sector públic impulsat pel Govern. Entenem que aquesta ha de ser la gran oportunitat derivada de la situació de crisi que, ben feta, ha de tenir vocació de permanència. Una reestructuració de fons ajudarà a estalviar recursos públics imprescindibles i , a més a més, aportarà eficàcia i eficiència a les actuacions de l’Administració. c) Aplicació de mesures fiscals. Pensam, Sr. Antich, que no n’hi ha prou amb la reducció del dèficit; es fa precís incrementar els recursos i això, a la situació actual, només és possible mitjançant l’aplicació de mesures fiscals, això sí, seguint els criteris de progressivitat, equitat i sostenibilitat mediambiental. En aquest sentit, ens semblen positives les decisions sobre el IRPF sobre les rendes superiors als 100.000 euros, l’impost de successions, transmissions patrimonials i l’impost a les empreses més contaminants. Tenint ben present que la capacitat d’actuació autonòmica a l’àmbit fiscal és molt limitada però, en qualsevol cas, necessària. No obstant això, no podem deixar de reclamar la necessària reforma fiscal que és competència del Govern de l’Estat Espanyol. I juntament amb això una decidida lluita contra el frau fiscal que només a les Illes Balears suposarien al voltant de 5.000 milions d’euros i al conjunt de l’Estat arribaria als 80.000 milions. Poc de progressista tindria una política d’ajustament que contemplés una mera reducció d’ingressos i no una socialització de l’esforç, des d’un concepte tant bàsic com la funció redistributiva de la fiscalitat.
El conjunt d’actuacions previstes les ha quantificades, Sr. Antich, en 103 milions d’euros, una quantitat inferior a la que el Govern de l’Estat ens demana. Sr. President, té el nostre suport per fer-se fort davant Madrid i fixar el sostre de la nostra capacitat d’estalvi i aportació al conjunt de l’Estat. I és que hi ha dos elements bàsics per poder-ho fer: les Illes Balears ja estan prenent mesures restrictives des de fa mesos i un segon element, de caire històric, l’esmentat dèficit històric d’inversions de l’Estat a les Illes Balears. No és possible que una vegada més “el café para todos” de les restriccions acabi afectant sempre als mateixos.
Com dèiem al principi, estam davant un debat de mans lligades on el seu el marge d’actuació és reduït, però almenys la seva actuació és criterial, coincidim amb aquests criteris i, en conseqüència, li donam suport per posar en marxa les mesures anunciades.
Abans de concloure, sí que li vull expressar les meves preocupacions, més a mig que a curt termini. Em preocupa on ens duu el camí que ens han obligat a triar. Em preocupa que les mesures preses suposin un alentiment de la recuperació econòmica derivada de la disminució de la inversió pública com a motor reactivador d’importants sectors productius. Em preocupen els efectes econòmics de la reducció del consum atesa la baixada generalitzada de poder adquisitiu. Em preocupa que intentem solucionar el problema del dèficit públic a costa d’un augment de l’atur i una disminució del benestar de la majoria social. Em preocupa que criteris purament economicistes estiguin primant sobre criteris polítics de signe progressista. Em preocupa perquè, per fer això, no ens han triat i no sabria ben bé què fem, vostès i nosaltres, aquí.
|
COMMENTS